ICULT Fotograma de Estiu 1993  dirigida por Carla Simon y presentada en el festival de Malaga
12 febr. 2018

“Estiu 1993” Tres aspectes a destacar des de la psicologia infantil

Aquestes últimes setmanes s’ha parlat moltíssim de la pel·lícula “Estiu 1993” de la Carla Simón, guanyadora de diferents premis als Gaudí i als Goya. La directora s’ha centrat en la seva pròpia experiència per rodar el seu primer film i sembla que ha estat tot un encert!!

Ja us avanço que és una delícia de pel·lícula, però no opinaré sobre el film en sí, sinó sobre aspectes rellevants des de la perspectiva de la psicologia infantil. Ah, i per evitar spoilers, he dividit l’article en dues parts. 😉

Si no has vist la pel·lícula…

Aconsegueix-la i mira-te-la!

Em centro únicament en el personatge principal, la Frida, capaç de transmetre l’emoció més pura sense fer ser servir les paraules. De manera que et deixaré tres preguntes per analitzar mentre gaudeixes del film:

  • Com es comporta la Frida quan arriba al poble? Quina influència hi ha del seu entorn?
  • Quins secrets té la família de la Frida?
  • Com gestiona la Frida el dolor per la mort de la seva mare?

Si ja has vist la pel·lícula…

Espero que t’hagi agradat tant com a mi!

Anem per feina i analitzem les tres preguntes que t’he plantejat:

Com es comporta la Frida quan arriba al poble? Quina influència hi ha del seu entorn?

Som conscients els adults de la influència que tenim sobre els nostres fills o els infants que tenim al voltant?

Quan parlem que els adults som models de comportament ens referim a això: ens convertim en l’exemple a seguir quan s’ha de jugar “a ser grans”. Això implica que constantment estem sent analitzats pels nostres infants. Ens observen, es graven la imatge i ens imiten. La imitació no deixa de ser un entrenament per fer-se gran, es practica la vida adulta i això implica que les nostres accions poden formar part del repertori d’accions dels nostres fills i filles actualment o quan siguin més grans.

Fixeu-vos que amb el maquillatge de la Frida ja ens fem una idea (més o menys realista) de com era la seva mare o, com a mínim, com actuava. El llenguatge de la Frida, el seu desafiament o la seva actitud beuen, en gran part, del seu entorn. De fet, costaria molt trobar la línia que separa la personalitat de la Frida de la influència de la seva mare.

I amb els nostres fills i filles? Som prou conscients de com ens comportem davant seu? 

Quins secrets té la família de la Frida?

Durant tota la pel·lícula apareix un element “a l’aire”, un element que condiciona la vida de la Frida però que ningú li ho fa explícit. Aquest element és una carta on la seva mare exposa directament quin és el seu desig respecte a la criança de la seva filla. És una carta dolorosa per tota la família (pels pares i la tieta de Barcelona, però també per la nova família). Si us hi fixeu, cada vegada que apareix a la conversa aquesta carta, es crea un clima de tensió i dolor. Aquest ambient és molt fàcil de percebre per la Frida i per qualsevol nen o nena. Com he dit abans, són experts en llegir les nostres emocions, per tant, també detecten fàcilment que alguna cosa ens incomoda.estiu 1993 - família

Sóc conscient que els “secrets familiars” no són fàcils de gestionar i a vegades poden arribar a ser tant dolorosos pels propis adults que se’ns oblida protegir els infants. Sovint cometem l’error de pensar que si estan a la mateixa habitació però estant jugant, ja no ens escolten, però no és veritat, ells i elles estan pendents de nosaltres i, per tant, també dels nostres conflictes. Quin és el problema? Que sovint parlem de temes adults en presència d’infants, fent que ells se sentin responsables o coresponsables de les nostres emocions o problemes, una corresponsabilitat que encara no han après a gestionar. Sóc una gran defensora d’explicar als més petits tot allò que estan passant, però sempre des d’una seguretat adulta: som els adults els que decidim quin tipus d’informació donem, en quin moment i com ho expliquem per ajudar-los a entendre el que passa al seu voltant. Si generem aquest tipus de seguretat, aconseguirem que tornin a nosaltres amb nous dubtes o dubtes més complexos, generant la confiança suficient per obrir-se.

I a casa? Som capaços de separar els temes adults dels temes quotidians?

Com gestiona la Frida el dolor per la mort de la seva mare?

La mateixa directora ho diu: no hi ha plor. Però…això vol dir que aquesta morta no ha sigut important per la Frida? Això vol dir que ja s’ha oblidat de la seva mare? Que no pugui plorar significa que no té sentiments?

La resposta és NO. La Frida pateix moltíssim a la pel·lícula, pateix per la mort de la seva mare, pateix per Estiu 1993 - nenesl’abandonament dels seus avis, pateix adaptant-se al nou ambient, pateix veient la relació de l’Anna amb la seva mare, pateix el rebuig dels seus companys, pateix, pateix, pateix. La Frida pateix constantment i ho expressa com pot: a través de la ràbia.

En qualsevol dol hi ha una etapa de molta ràbia perquè sentim que la mort és arbitrària i necessitem expressar aquest sentiment d’injustícia i de no acceptació de la mort. Cadascú necessita el seu temps per transitar cap a la següent etapa del dol: l’acceptació del dolor. El personatge de la Frida intenta sobreviure a tots aquests canvis i en algunes situacions apareix la ràbia per no tenir la vida de l’Anna, per no estar amb els seus avis, per sentir-se diferent i per no plorar per la seva mare.

El dol dels infants és així: inconstant, abrupte i desconcertant. Poden passar ràpidament de la tristesa absoluta al joc i del joc a la irritació i hostilitat. A vegades (des de la mirada adulta) aquest comportament ens pot semblar incongruent o ganes de cridar l’atenció, però aquesta és la seva fórmula per sobreviure: desconnectar-se del dolor.

Estiu 1993 - complicitatI, el que necessita la Frida (i qualsevol infant) en la seva situació és el confort, l’acompanyament i l’amor incondicional dels adults del seu voltant. Necessita sentir-se estimada i completament acceptada per part de la nova família i això ho resol molt bé el personatge de la Marga, buscant estones d’apropament amb la Frida.

Finalment, en una de les últimes escenes apareix una gran escena: les preguntes sobre la mort la mare. Tot infant té dubtes o pors en referència a la mort. Si ens mostrem accessibles i responem a les preguntes que tenen, els donem seguretat. La Marga resol molt bé la situació explicant la malaltia de la mare, resolent els assumptes pendents que tingués la Frida amb la seva mare i tranquil·litzant-la respecte les properes  morts.

Qualsevol persona necessita un temps per païr la mort d’un ésser estimat (i els nens també).

I amb la teva família? Com es gestiona la mort i tot el procés de dol?


Laia Sala

Sóc la Laia Sala i vaig néixer a Torelló, un poble la comarca d'Osona del qual em sento molt orgullosa. Estic llicenciada en Psicologia per la Universitat de Girona i continuo formant-me sempre que puc en diferents àmbits. Dins el món de la psicologia m'interessa tot allò relacionat amb els infants i adolescents i intento aportar el meu granet de sorra en el desenvolupament d'una personalitat sana, equilibrada i sobretot feliç!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *